Com es pot sentir un nen o una nena catalana negra quan veu aquesta representació de la negritud?  Charo Reyes. Investigadora predoctoral (FPI) del grupo EMIGRA y CER_Migracions. 


 

Hem crescut en un temps i en un país on als anys 80, 90 un dels grups humoristes més reconeguts de l’estat espanyol feia un esquetx sobre un tema tan dramàtic com és el del maltractament. Recordo a un dels components del grup repassant aquell moment ara fa uns mesos absolutament i sincerament, espero, penedit i avergonyit. Una cosa semblant sentia jo mateixa quan li explicava al meu company anglès que als 8 anys m’havia disfressat a l’escola de “negreta”. A qui se li havia acudit que disfressar-se d’un “altre” absolutament estereotipat com incivilitzat, primitiu, exotitzat i reduït a una broma de mal gust era una bona disfressa? Eren els anys 80 i jo, que no busco justificar res, puc mig entendre que ni pares ni professorat em vagin aturar (de fet la proposta va venir de l’escola) perquè encara podíem viure dins de certa inconsciència de l’impacte que podia tenir aquesta representació en persones amb noms i cognoms. Perquè, a diferència d’altres països, aquí ningú no parlava de les bones famílies del país que s’havien fet d’or comerciant amb persones reduïdes a objectes com a part de la història oficial.

Els temps canvien, i tal com el Millán Salcedo comprèn la magnitud de fer humor i trivialitzar el patiment d’una persona que correspon a un grup que el pateix pel simple fet de néixer dona, ja no som capaços de fer bromes sobre gais, gitanos o negres de la mateixa manera. O sí? O depèn de si tenim un germà gai, un amic gitano o una neboda negra?

Fa unes setmanes gaudia de l’alegria de la ciutat on visc celebrant el carnestoltes. Una de les coses que m’encanten d’aquesta ciutat és la forma de celebrar les festes, que sovint acaba sent una excusa per mostrar molt més, des del goig de compartir a la valentia per endinsar-se en noves formes de celebració cultural. Vaig assistir amb la meva filla gran de 6 anys a un show que, sense ser ambiciós, estava absolutament ben treballat i cuidat tan estèticament com en continguts, sobre la idea d’un apocalipsi futur. Era una alegria compartir amb la meva filla aquell moment, la qual m’anava fent preguntes sobre el què s’intentava representar.

La meva decepció va ser absoluta quan just després d’aquest moment inspirador la meva filla va haver d’empassar-se un grup de persones “disfressades de negres” representats amb tots els estereotips que el racisme alimenta -retrògrads, incivilitzats, salvatges, primitius... llunyans, molt llunyans. I el més seriós és que la representació venia d’una escola. Com es pot sentir un nen o una nena catalana negra quan veu aquesta representació de la negritud? Què estem projectant sobre aquests nens i nenes catalanes sinó diferència, llunyania, ignorància (la nostra, de no saber res ni del present ni del passat de les seves vides)? Sé que no hi havia mala intenció, però tampoc tenia mala intenció el Millán Salcedo quan parodiava a una dona que patia abús recreant i reproduint tots els estereotips sobre una dona “susceptible” de ser maltractada. Però resulta que no hi ha dones susceptibles de ser maltractades, hi ha maltractadors i una estructura que ho sustenta, no hi ha “negres primitius”; hi hagut, i encara hi ha, tràfic de persones, esclavisme, genocidi, explotació, racisme de carrer i racisme institucional, i homes i dones, i nens i nenes que moren creuant un mar somiant en una vida millor com fem la majoria de nosaltres, però que ens fa una mica menys de mal perquè encara els representem com els representem. Si casa nostra es casa vostra, comencem per entendre que molts catalans i catalanes d’avui poden sentir ràbia i, sobretot, impotència quan es representa la negritud des de l’estereotip i la frivolitat. Quan s’envien missatges a les generacions petites com aquests, emesos i validats des de l’escola.