Des de fa més de dues dècades, les polítiques migratòries en la majoria dels països de l’anomenat Nord Global han experimentat un procés sostingut de securitització. La immigració ha deixat de ser abordada prioritàriament com una qüestió social, econòmica o de drets, per ser presentada com una amenaça a la seguretat nacional, a l’Estat del benestar i, fins i tot, a la identitat col·lectiva. Aquest desplaçament discursiu no és menor: converteix la gestió migratòria en un afer d’excepció.

A mesura que aquests marcs securititzats s’han anat normalitzant, el discurs públic ha assumit com a legítima l’adopció de mesures extraordinàries en nom del control i la protecció. L’excepcionalitat s’ha tornat regla. De manera progressiva, s’han anat creuant límits jurídics i polítics que abans semblaven infranquejables: l’externalització de fronteres, l’expansió de la detenció administrativa, la restricció del dret d’asil o l’erosió de garanties processals són alguns exemples d’aquesta deriva.

El problema és que aquestes polítiques no només transformen la governança migratòria; transformen també la naturalesa del propi Estat. En la mesura que es consoliden pràctiques excepcionals, se sotmeten a tensió els principis de l’Estat de dret i es febleixen els fonaments de l’Estat del benestar que caracteritzen les democràcies liberals. Així, en nom de la seguretat, s’acaba posant en risc precisament allò que s’afirma voler protegir.

Aquesta deriva resulta evident en la política migratòria de Donald Trump, però també en la implementació del Pacte Europeu de Migració i Asil de la Unió Europea. Mecanismes com els cribratges a la frontera, els procediments accelerats d’asil o els retorns a “països segurs” (que s’acaba d’aprovar al Parlament Europeu) prioritzen una lògica de contenció i control que reforça la dimensió securitària de la gestió migratòria. Les fronteres es converteixen així en l’escenari on es desplega una creixent parafernàlia de vigilància en nom de la “protecció” europea.

Sorprenentment, una cosa similar va ocórrer durant el primer mandat de Trump, marcat simbòlicament per la promesa del mur fronterer. En la seva evolució posterior, aquesta lògica d’excepcionalitat s’ha ampliat cap a l’interior, estenent la sospita i la persecució a col·lectius cada vegada més amplis que no encaixaven en una concepció identitària WASP del país. Aquesta és, precisament, una de les principals derives de la securitització: la normalització de mesures excepcionals que comencen erosionant drets dels qui es perceben com ‘els altres’ o dels qui estan als marges, i acaben debilitant les garanties de tots i totes.

En aquest marc creixentment securititzat, la proposta espanyola de regularització de persones en situació administrativa irregular introdueix una nota dissonant. No planteja, certament, reformes estructurals que impedeixin la reproducció de la irregularitat una vegada conclòs el procés —especialment mentre persisteixi un segment del mercat laboral que demanda mà d’obra precaritzada i fàcilment explotable—. No obstant això, constitueix un punt d’inflexió simbòlic i polític en un context europeu marcat per la contenció i l’enduriment. És poc probable que la iniciativa espanyola marqui tendència en el conjunt de la Unió Europea, però sí que representa un espai de respir en termes de protecció de drets i de reconeixement de la realitat social dels qui ja formen part de les nostres societats.

A curt termini, el que es confronten són dues lògiques: una de caràcter liberal-humanitari, centrada en els drets i en la inclusió; i una altra de securititzada, orientada prioritàriament al control i l’exclusió. Avui dia, és aquesta última la que està imposant el marc narratiu i condicionant l’arquitectura de les polítiques públiques. Recuperar la primera no és només una opció normativa, sinó una condició per preservar el sistema de drets que va emergir després de la Segona Guerra Mundial i per aspirar a la seva profundització i ampliació.

Aquestes (i altres) qüestions s’aborden amb més profunditat al Màster/Postgrau Interuniversitari en Migracions Contemporànies, un espai d’anàlisi crítica sobre governança migratòria, cooperació multinivell i els desafiaments actuals en matèria de migració, integració, inclusió, asil i refugi. La construcció de millors instruments de política pública requereix pluralitat de mirades, incloent-hi la participació activa de l’estudiantat que forma part d’aquest programa.