Durant la seva intervenció, el professor Sharifi va analitzar la gènesi del règim i va advertir que les creixents pressions econòmiques, polítiques i socials ja havien generat una situació de crisis cícliques a l’interior del país fins i tot abans dels atacs. Segons l’expert, l’escenari bèl·lic ha aprofundit aquesta crisi de l’estat i ha ampliat l’escletxa entre el poder estatal i la ciutadania, alimentant una percepció generalitzada de desprotecció i incertesa sobre el futur.

Respecte al futur polític i econòmic de l’Iran, l’investigador va subratllar la capacitat de resiliència del sistema. En aquest sentit, va assenyalar que la caiguda del seu líder no implica necessàriament la fi del règim a curt termini, ja que les característiques de la seva estructura de poder li permeten mantenir el control del nucli dur i evitar fractures internes immediates.

Finalment, Sharifi va posar l’accent en el fet que qualsevol procés de transició s’enfronta a un obstacle crític: l’absència d’un lideratge alternatiu que pugui aglutinar una població i una oposició actualment fragmentades. Tot i que va destacar la maduresa, el coratge i l’alt nivell de politització de la joventut iraniana per construir una nova societat, va concloure que el repte més gran rau en la manca d’una estructura organitzada capaç d’encapçalar un canvi polític real.