Des de fa algun temps, parlar de persones racialitzades s’ha tornat habitual en àmbits molt diversos, des de l’activisme fins a l’acadèmia i les institucions de govern, i fins i tot en els mitjans de comunicació. El terme serveix per referir-se o identificar persones que, per regla general, no som de pell blanca o tenim un origen ètnic o un fenotip que no es pot associar directament amb aquest color de pell i altres trets facials que hi estan vinculats.

Tot i que s’han produït alguns debats sobre l’ús i el contingut del terme —no sempre amb acord—, la seva presència s’ha generalitzat. Fins i tot, hi ha hagut posicions que reivindiquen l’ús i l’apropiació del terme com una victòria en el relat polític per a l’autoidentificació, com una paraula d’unió entre persones amb determinades característiques personals, un terme comú per articular aliances o com una manera de tornar a anomenar aquesta racialització que es nega o s’amaga a les nostres societats.

Tot i que tot això és en part cert1, parlar de persones racialitzades, sense més matisos, per identificar el que ha passat a unes persones i no a totes, deixa de banda una part molt important del que va ser, ha estat i és la racialització dels éssers humans: tots hem estat racialitzats, però no tots vam ser ni som racialitzats de la mateixa manera.

Derivat de processos històrics de colonització —però no únicament d’aquests—, tots els éssers humans hem estat racialitzats per situar-nos en una escala social o fins i tot sociològica que pretenia trencar amb la igual dignitat de tots els éssers humans. Per regla general, les persones de “pell blanca” han estat racialitzades en positiu, situant-les al capdamunt d’aquesta escala. Mentre que, aquells de nosaltres que no complim aquesta característica personal de “blanquitud” hem estat racialitzats en negatiu en diferents nivells i escales, situant-nos, segons el nostre origen ètnic, color de pell o origen nacional, en les posicions més baixes d’aquesta escala.

I aquesta situació no és menor. Perquè si amb el llenguatge quotidià es perd de vista que, des del seu origen, unes persones van ser racialitzades en positiu i altres en negatiu, s’oculta part d’aquesta jerarquia socialment construïda; es mostra qui ha estat oprimit o perjudicat per determinades característiques personals en el procés de racialització, però no s’anomena, ni tan sols indirectament, qui s’ha beneficiat d’aquest mateix procés. Així, el mite de la “raça” i la “racialització” queda una vegada més situat en la part de la societat que ha patit l’opressió, mentre que s’abstreu d’aquest procés aquells que n’han estat beneficiaris i han obtingut privilegis2. D’aquí que hagi resultat tan fàcil i acceptada la difusió del terme “racialitzades” en molts àmbits, perquè s’oculta el més greu i perjudicial de la racialització: la jerarquització, l’estigmatització, la presumpció de menor civilització; és a dir, que sempre té dues cares, dues escales principals.

El mite de les “races humanes” com a classificació rígida i jeràrquica sorgeix a l’Edat Moderna, quan es combina l’expansió colonial amb el desenvolupament de la ciència classificatòria europea, principalment entre els segles XVII i XIX. Naturalistes com Carl Linnaeus (segle XVIII)3 i posteriorment Johann Friedrich Blumenbach (finals del segle XVIII)4 van proposar sistemes de classificació basats en trets físics com el color de la pell, la forma del crani o el cabell. Aquestes categories, que pretenien ser científiques, estaven influenciades per prejudicis culturals i jerarquies socials, i es van utilitzar per justificar l’esclavitud, el colonialisme i teories de superioritat racial, com les desenvolupades més tard per Arthur de Gobineau (segle XIX)5. I tot i que avui dia la ciència —especialment la genètica6— ha demostrat que les “races humanes” no tenen una base biològica sòlida, sinó que són construccions socials sense fonament científic real, aquestes classificacions i jerarquies han romàs gairebé inalterables a les nostres societats, en haver estat el mitjà de categoritzar els éssers humans durant segles.

Si en lloc del pigment de la pell, la racialització (jerarquia, bellesa, intel·ligència, lideratge, supremacia) s’hagués establert a partir de l’alçada —un altre tret personal que s’hereta i està controlat aproximadament en un 80% pels propis gens—, a més de semblar-nos absurd avui dia, caldria, per explicar-ho en tota la seva dimensió, parlar tant de qui fa 1,20 metres com de qui en fa 2,10 i de les alçades intermèdies, per establir qui es va veure beneficiat i qui perjudicat en aquesta designació arbitrària o concessió de respecte, estatus, honor, atenció, privilegis, benefici del dubte i presumpció de bondat humana.

Encara més, és important anomenar la racialització en positiu i en negatiu, perquè avui dia hi ha moltes persones que no són racistes en el “sentit clàssic”, és a dir, no odien ni actuen obertament en contra d’un grup o persona determinat per algunes de les seves característiques personals; no obstant això, en el seu imaginari intern i fins i tot subconscient, són incapaces d’eliminar aquesta jerarquia, aquests estereotips, aquest rol social assignat a determinades característiques personals. Perquè cap categoria ètnica o racial és immune als missatges que rebem en relació amb la jerarquia; ningú no escapa a les seves conseqüències estigmatitzadores.

La invisibilitat de la racialització en positiu i en negatiu, simplificada en un terme que amaga la categorització (“racialitzada”), ajuda poc a desmuntar, en la seva essència, aquest poder, persistència i longevitat del racisme en totes les seves formes. Només anomenant, directament o indirectament, les dues cares de la racialització (sense oblidar les altres jerarquies internes, perquè dins de la racialització en negatiu i en positiu també n’hi ha) es podrà intentar desmuntar les instruccions que hem incorporat sobre qui ha d’estar en un lloc i fent una determinada tasca, qui ens sembla normal que sigui identificat per la policia en un aeroport o al carrer, qui pot ser posseïdor d’un coneixement considerat rellevant.

Parlar de persones racialitzades en negatiu permet, alhora, la incomoditat que les persones racialitzades en positiu prenguin consciència dels privilegis que van rebre en aquest procés de racialització, que tots i totes formem part d’aquest procés, però només alguns continuem carregant la part negativa assignada al pigment de la pell, el fenotip, l’etnicitat i altres trets fàcilment associables.

És cert que el terme racialitzades en negatiu és “molt” llarg en aquest món de la brevetat i la immediatesa comunicativa, però val la pena, per les raons exposades anteriorment, “gastar unes quantes paraules més” en discursos, notícies o documents, quan el que tenim al davant és un llarguíssim procés de més de quatre segles de categorització humana.

1 Una de les principals crítiques al terme “racialitzades” té a veure amb el fet que invisibilitza o homogenitza la gran diversitat que existeix entre les persones i col·lectius que es poden incloure dins d’aquest terme i, per tant, invisibilitza persones o grups més oprimits històricament en determinades regions del món. Aquesta situació no és menor i també s’ha de tenir present en la proposta que aquí es desenvolupa.

2 Amb l’ús del terme “racialitzades” s’ha arribat a l’absurd de dir, per referir-se a les persones racialitzades com a blanques, que no són racialitzades. Quan en realitat ho són, perquè si no, no s’entendria tot aquest procés; simplement ho han estat en positiu: han estat les beneficiàries del procés. Tant beneficiàries que, com s’observa, se les esborra d’aquest procés.

3 Va dividir la humanitat en quatre grans grups en la seva obra Systema Naturae: europeus (europeus, de pell clara), asiaticus (asiàtics), americanus (pobles originaris d’Amèrica) i afer (africans). A més de trets físics, els va assignar característiques de personalitat, fet que reflectia forts prejudicis culturals.

4 Va ampliar la classificació a cinc “races”: caucàsica (europeus i alguns pobles de l’oest d’Àsia), mongòlica (Àsia oriental), etíop (Àfrica subsahariana), americana (pobles indígenes d’Amèrica) i malai (sud-est asiàtic i Oceania). Blumenbach és important perquè va popularitzar el terme “caucàsic”.

5 No va crear una classificació tan detallada com les anteriors, però va proposar tres grans grups: blanca, groga i negra. En la seva obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes va sostenir que existeixen diferències innates entre races i que la “raça blanca” és superior, i que la barreja racial provoca la decadència de les civilitzacions.

6 L’any 2000 es va completar un mapa genètic a partir del qual es va establir que les persones som un 99,9% idèntiques, després de dècades d’anàlisi del genoma humà.